Stefan Zweig, un dels millors prosistes del nostre temps titula així un capítol de la seva obra Moments estel·lars de la humanitat (1927). Triant entre els moments que ell considera especialment brillants de la història de la humanitat, no pot deixar de parlar d’un dels més grans músics i del procés de creació de l’obra més coneguda de Händel: el Messies. Zweig se centra en el Händel vell i arruïnat que, malgrat tot, «reneix de les seves cendres». L’obreta és un cant d’exaltació de la vida, de les forces per tornar a començar malgrat la malaltia, la pobresa o el desencant; en definitiva, de la manera de reinventar-se a un mateix. Zweig ens presenta un Händel en hores baixes, l’autor consagrat de les òperes, ha caigut en desgràcia: és vell i pobre.

Comença la narració amb un atac d’apoplexia. El doctor Jenkins dóna un mal pronòstic: Händel pot viure, però sentencia: «el músic, l’hem perdut».

Després de mesos de lluita d’aquell cos que sembla sense enteniment —que només respon lleument a l’estímul de la música— el metge, a la desesperada, recomana portar el mestre als banys calents d’Aquisgrà. Allà els metges insisteixen que no pot romandre més de tres hores en remull. Però Händel no fa cas i durant nou hores diàries resta al bany calent. «La voluntat es va arriscar a morir per amor a la vida i per aquell indomable desig de curar-se. Miraculosament, les forces tornen al seu cos».

Zweig diu que, el darrer dia, abans d’abandonar Aquisgrà ja recuperat, i malgrat no ser especialment pietós, Händel va entrar a l’església i «es va sentir commogut per l’incommensurable». Es va acostar a l’orgue i, a poc a poc, va començar a tocar: «De bell nou havia trobat el llenguatge amb què parlava amb Déu, amb l’eternitat i amb els altres mortals» —diu Zweig.
Händel, als cinquanta-tres anys, torna amb totes la seva energia a compondre, escriu tres òperes, els oratoris Saül i Israel a Egipte i l’oda L’Allegro. Però els temps són adversos: mor la reina, comença la guerra d’Espanya… el teatre resta buit; el Tàmesi es congela del fred que fa; els creditors persegueixen Händel, els crítics l’insulten, el públic l’ignora. «L’any 1740 Händel se sent de nou un home vençut, arruïnat, escòria i cendra del prestigi d’altres temps».

Durant mesos, Händel surt a la nit per no topar-se amb els creditors. Se sent vençut, cansat, sense forces. Però dia 21 d’agost de 1741, en tornar a ca seva, va trobar damunt la seva taula de treball un paquet i una carta de Jennens, el poeta que havia composat el text de Saül i Israel a Egipte. A la carta li deia que li enviava un nou poema i que esperava «que el gran geni de la música, el phoenix musicoe, donaria calor a les seves sus pobres paraules i les transportaria amb les seves ales per l’èter de la immortalitat». Händel va pensar que Jennens es volia burlar d’ell, ja que sentia esgotada la seva inspiració.

Zweig amb emoció descriu així l’escena de l’encontre entre el text i la inspiració del músic: «No l’havia ja arrencat una vegada un miracle de la tenalladora paràlisi del seu cos? Potser la Providència li oferiria ara salut i consol per a la seva ànima. Col·locà el quinqué prop d’aquells fulls de paper que havien arribat amb la carta i que eren la causa de la seva obsessió. En la primera pàgina deia: “El Messies”. Ah, un altre oratori! Els darrers havien estat un fracàs. Portat per la seva inquietud, girà el full i començà a llegir. Ja des de la primera paraula es commogué: Conmfort ye! (‘Consolau-vos!’), paraula que era com un màgic encantament, com una resposta divina al seu defallit cor. I ja, tot just llegides, tot just captades, les paraules del text foren oïdes per Händel com a música, remuntant-se en sons, cantant, expandint-se en l’èter. Oh, felicitat, les portes s’havien obert! Allò que ell sentia, allò que ell oïa, es traduïa de nou en música!»

A partir d’aquest moment, Zweig mostra el goig que inunda l’ànima de Händel a mida que va llegint el llibret de Jennens sobre textos de la Bíblia. «Sí, volia lloar, agrair a Déu admirable, que l’infonia el do del consell, que l’animava a obrar, que retornava la pau al seu cor estripat. Llavors, l’ Àngel del Senyor s’apropà a ells. Sí, un àngel acabava de descendir a la seva estança per salvar-lo. Com no havia de prorrompre en una acció de gràcies, com no cantar en públic, amb mil veus unides a la pròpia, el Glòria a Déu? Händel va inclinar el cap sobre el manuscrit amb gran excitació. El seu abatiment havia desaparegut. Mai s’havia sentit amb tanta empenta ni experimentat amb tanta ardor el sentiment de la creació artística» […] I segueix Zweig: «Transformar en eternitat allò que de mortal i transitori hi havia en la paraula valent-se de la bellesa i de l’exaltació. I, oh, prodigi!, allí figurava escrita, allí sonava, infinitament repetible i transformable, la paraula: Al·leluia, al·leluia, al·leluia! Sí, s’hi havien d’incloure totes les veus humanes, les clares i les obscures, les virils dels homes i les suaus de les dones, lligar-les i superar-les, en rítmics cors, ascendint i descendint com en simbòlica escala de Jacob dels sons, aplacar-les amb els dolços acords dels violins, enardir-les amb les notes més vigoroses dels metalls, fer-les potentíssimes amb la grandiositat de l’orgue, perquè s’expandissin per l’espai: Al·leluia, al·leluia, al·leluia! Sí, havia d’extreure d’aquesta paraula l’expressió d’agraïment que arribàs fins al creador de l’univers! Händel es trobava en un estat tal de místic fervor, que les llàgrimes entelaven els seus ulls». La creació del Messies va tenir Händel capficat durant tres setmanes consecutives, sense sortir de la seva estança i sense gairebé alimentar-se, aïllat dels creditors i dels cantants que demanaven obres noves; ignorant fins i tot els convits del palau reial. A la fi, dia 14 de setembre, Händel va acabar el seu Messies. Ara només faltava una paraula: Amén. Händel volia crear «una escala que, sonora i gradualment, ascendís cap al cel». En acabar, Händel, esgotat, va caure sobre el llit i va dormir com un mort. Diu Zweig: «Vençut pel cansament, rere la indescriptible proesa, jeia com un heroi mort en el camp de batalla després d’haver obtingut la victòria». Els seus criats i el seu secretari tenien por d’un nou atac. En arribar el metge, ja s’havia despert i es menjava tot el que no havia menjat aquells dies, reia, se’l veia feliç… Es va aixecar, s’acostà al clavicordi i va començar a tocar i cantussejar «Behold, I tell you a mystery». Després d’escoltar l’Amén, el doctor li va comentar: «Però, home, mai no havia escoltat res igual. Teniu el dimoni al cos». Händel va respondre: «Crec més bé que Déu ha estat en mi»..
Händel viu a Irlanda i mesos després dos homes ben vestits arriben a la seva porta a Abbey Street. Venien a demanar al mestre, conegut per la seva generositat, la recaptació de la primera audició del Messies, que Händel pensava estrenar a Dublín, per dedicar-la a les institucions benèfiques. Les altres representacions serien, lògicament, per Händel. Però ell els va sorprendre en respondre que no volia cap doblers per aquesta obra, mai cobraria diners per ella. Confessà que ell se sentia en deute amb un Altre i que els beneficis serien sempre per als presos i els malalts, ja que ell havia estat malalt i s’havia curat, i pres i havia estat alliberat.

El darrer assaig estava previst per dia 7 d’abril de 1742. Només es va permetre entrar als familiars dels cantants del cor de les dues catedrals. Per estalviar, s’havia il·luminat molt poc el Music Hall de Fishamble Street. El públic estava dispers per la sala, però quan començaren els cors, varen començar a aproximar-se uns als altres i formaren un bloc conjunt que escoltava meravellat: «era com si volguessin escoltar-la amb un sol cor» —diu Zweig. «I com una única comunitat religiosa rebre el missatge d’esperança que, formulat sempre de forma distinta, ressonava a aquelles veus enllaçades entre si». Quan varen sortir de l’assaig, anaren explicant que havien escoltat una obra d’art com no n’hi havia altra a la Terra: tota la ciutat estava impacient per escoltar aquella obra mestra.

Dia 13 d’abril, a la nit, una multitud esperava. Händel, que era devora l’orgue, va cantar amb el cor tota l’obra, va cantar com no ho havia fet mai a la vida.
La seva vida va continuar amb èxits i problemes econòmics. «Va trobar dificultats, però va saber vèncer-les. […] Se li varen paralitzar els braços, la gota va engarrotar les seves cames, però la seva ànima incansable va seguir creant i creant». Més tard, va quedar cec i va seguir creant invencible, però humil, malgrat els èxits. Händel sentia especial estimació pel seu Messies, que l’havia salvat de l’avenc profund on es trobava, l’havia redimit.

L’obra va seguir representant-se a Londres, any rere any, i cada vegada els ingressos eren per als hospitals. «Del que s’havia guarit, per als necessitats». I també amb aquesta obra va decidir acomiadar-se: dia 6 d’abril de 1759, ja molt malalt, va deixar que el portassin al podi del Covent Garden. «I Allí estava, aquell home immens, cec, enmig dels seus fidels, envoltat dels músics i dels cantant […] va cantar amb tanta serietat i amb tanta fe com si fos un sacerdot, devora el capsal del seu propi fèretre, pregant amb tots per la seva salvació i per la dels altres. […]Sabia que la seva obra estava ben feta. Podia presentar-se davant Déu amb el cap ben alt». Händel volia morir en Divendres Sant, que aquell any era dia 13 d’abril —el dia en què va tenir l’atac d’apoplexia i el dia en que sonà el Messies per primera vegada. Volia morir el dia de la seva resurrecció per assegurar que ressuscitaria a la vida eterna. La seva voluntat va tenir poder sobre la mort, com sobre la seva vida. Aquell dia li fallaren les forces i morí al dia següent.