Permeteu-me que vos parli en primera persona del singular, cosa que no m’agrada massa, per contar-vos la meva experiència personal del que significa i ha significat per a mi fer música en general i, més concretament, formar part la família de la Coral UIB.

Vaig començar amb la música als 6 anys, engrescat pel meu pare que era un gran aficionat a la música i que tocava el violí. Vaig fer els estudis de piano, instrument que mai no he deixat de tocar.

I vets per on, al voltant dels quaranta anys, vaig descobrir el món coral. Fou al Col·legi Sant Agustí on el professor de música va promoure un cor format per pares, professors i alumnes. Record perfectament que el primer dia vàrem cantar un senzill cànon. Em va agradar tant la sensació de sentir el conjunt de veus assemblades, que me va enganxar per a sempre. Passats uns mesos, el director del cor va deixar el col·legi i tots els companys m’assenyalaren per dirigir el coret, simplement perquè jo sabia música… Au idò! Ja me tens de director! Una altra experiència fantàstica que va durar 15 anys.

Al començament del curs 92-93 un bon amic que cantava a la Coral UIB em va dir que hi havia proves per entrar i m’hi vaig presentar. Ho record com si fos avui: nerviós com un col·legial que ha de passar un examen oral. En Joan Company em va donar una partitura del Stabat Mater de Rossini i un passatge de melismes ben complicat. El vaig llegir amb notes (no tenia prou experiència per posar-hi ja la lletra), i quan vaig acabar em va dir que sí, que podia començar.

Els primers assajos a Sa Riera varen ésser un altre descobriment. Que bé que sonava la coral!! Quin nivell d’exigència i quina feina més ben feta!! Record que assajàvem un motet de Brahms, Warum i al final hi havia un pianissimo que em va posar la pell de gallina i quasi vaig plorar d’emoció.

El meu primer concert va ser a Villafranca. Després, concerts amb orquestra, viatges, la gran experiència de la Missa de la Coronació i, sobretot, La passió segons Sant Mateu de Bach, amb Trevor Pinock i tants i tants moments inoblidables.

I aquest curs en Joan Company m’ha donat l’oportunitat de tornar a dirigir, la qual cosa m’ha fet molta il·lusió, ja que fa més de 10 anys que no havia fet res de direcció. Actualment dirigeixo el cor de Pares i Mares amb qui ja havia col·laborat com a pianista i assistent en els darrers anys. He de dir que és un grup molt agradable, i que n’estic molt content de la seva actitud. Els assajos reten, hi ha un molt bon ambient i ens ho passem d’allò més bé intentant fer bona música, que és, en definitiva, del que es tracta.

A més, voldria destacar una altra dimensió que per a mi és tan important com la musical: la dimensió humana.
Al llarg d’aquests més de vint anys he fet un bon grapat d’amics. Amb tantes hores d’assajos, amb tants viatges, sopars i moments d’esbarjo, es van formant uns vincles afectius molt importants. D’aquesta manera, la Coral UIB ha arribat a ser la meva segona família. Hem gaudit fent música, hem compartit moments alegres, festes, bauxes i també moments difícils. En aquests moments, és encara més important sentir-te estimat per un grup de persones que veus que t’ajuden i recolzen sense esperar res a canvi, només per amistat.

No em vull posar massa solemne. Simplement volia expressar el que sent i el que ha significat per a mi la música i la Coral i acabaré recordant una frase del meu pare. Ell solia dir: “la gent que fa i estima la música no pot ser mai dolenta”.

Gràcies Música. Gràcies amics corals.

Pep Matas
Cantaire de la Coral UIB i Director del Cor de Pares i Mares