Ja fa anys que faig cant coral. He passat per diverses agrupacions, d’ençà que tenia devers 10 anys i em vaig apuntar, amb l’estímul de mon pare, per cantar a la coral de l’escola. Record com si fos ara que guanyàrem el primer concurs al qual ens presentàrem, i això encara va ser una motivació més forta per gaudir i voler millorar.

Ha plogut molt des d’aquella primera participació, i a temporades, algunes ben llargues, altres ocupacions m’han impedit cantar en grup; però cantar, encara que fos interiorment, sempre he cantat, a tothora, perquè sempre em balla alguna melodia dins el cap. Sembla que ho duc imprès al codi genètic: mon pare era un gran aficionat a la música, i ma mare cantava O sole mio mentre feia el dinar!!!

El cant coral té per a mi una màgia especial: la vibració del conjunt vocal em posa la pell de gallina i m’omple l’esperit, així que en gaudesc tant, que a hores d’ara, no m’imagín la vida sense el goig de posar-hi el meu granet d’arena. I cantar amb la família de la CUIB ha vengut a omplir amb escreix les meves aspiracions de cantaire.

Però venc observant, a les diverses corals on he cantat, que hi ha un emperò constant i repetitiu que fa deslluir el resultat final del conjunt: la inconstància i la manca de compromís d’alguns membres del cor. Com que cantar en un cor és una activitat col·lectiva i no individual, basta que uns quants dels seus membres fallin uns quants assajos, perquè la feina dels altres, és a dir, del conjunt, es vegi endarrerida o esguerrada.

M’explicaré: si jo deix un dia la classe de ioga, l’única perjudicada seré jo, perquè perd una activitat que m’ajuda a trobar-me millor, a conèixer més el meu cos i a controlar l’ansietat. I, si fes macramé i un dia no hi anàs, idò igual: aquell dia perd la classe dels nussos nous, però ja l’aprendré un altre dia, no fa res, els meus companys en sabran més que jo, però a ells no els perjudica gens la meva ignorància. En canvi, si un dia no vaig a l’assaig de la coral, al proper m’hauré d’espavilar i anar molt amb compte, perquè puc fer endarrerir la feina que les altres veus ja han treballat, i això farà que la coral no pugui avançar i polir els detalls de les peces. El resultat final es veu afectat per la meva manca d’ assistència.

És evident que tots tenim algun denou que ens fa deixar un dia l’assaig del cor. Ningú no es lliura d’un constipat o d’un compromís ineludible. Però hi ha gent que per sistema es pren l’assaig com una simple passejada, i sembla que no sigui conscient de l’abast del seu error. Per què a vegades, quan ens apuntam a una activitat de lleure, a una activitat voluntària i col·lectiva, deixam el compromís i la responsabilitat amagades dins un calaix? Per què hi ha gent adulta que és incapaç de concentrar-se en l’assaig, donar de sí mateixa el millor, i oblidar per una estona els mòbils i les joguines electròniques? Per què hi ha gent que sembla que vagi als assajos a fer la xerradeta i contar-se la vida?

Les meves aptituds pel cant coral són les que són, i procur esforçar-me per a millorar-les. Conec les meves limitacions i sé que mai no debutaré a l’Scala de Milà, ni ho pretenc. Però tenc clar que m’he compromès amb un grup i que el grup m’exigeix que sigui responsable i complidora, perquè compten amb mi. Això mateix és l’únic que jo també deman als meus companys, perquè tots, inclòs el director, comptam amb ells.

Angelina Gacias
Cantaire de l’Orfeó Universitat de les Illes Balears