Tercer capítol de la intervenció de Miquel Brunet dins del cicle de taules rodones “L’estat de la cultura a Mallorca“. Si vols recordar el primer i el segon capítol, fes clic aquí i aquí.

La batalla de la qualitat

Per fer front a un panorama cultural desolador, al meu parer, cal fer un esforç seriós i urgent en pro de la qualitat dels projectes culturals i els operadors de la cultura a Mallorca.

Aquests mínims exigibles han de partir de la premissa que la cultura no pot ésser gratuïta, malgrat els missatges interessats difosos des de col·lectius i organitzacions al servei de determinats lobbys financers, que tenen la màxima representació en els operadors multinacionals de telefonia. No és estrany, doncs, que ministres i presidents de governs facin els ulls grossos envers la legislació en matèria de propietat intel·lectual i en acabar el seu mandat es deixin abraçar per l’afalac milionari de les companyies telefòniques de les quals obtenen unes nòmines escandaloses.

És important dir que el fenomen de les descàrregues gratuïtes a la xarxa no ha tingut altres beneficiaris que les telefòniques, que ingressen multimilionaris rèdits instal·lant banda ampla per robar continguts d’altres propietaris, delicte perseguit i castigat en altres països. Prova d’això és que de la quinzena de botigues de discs i DVD que hi havia a Palma, en queden sols dues actualment.

La conseqüència ha estat el desmantellament, a les Balears, d’un ampli teixit social i econòmic d’un sector cultural rendible, que veu com se’n van al carrer petits comerços, creadors, dissenyadors, tècnics especialistes, etc.

Ja no val l’argument del preu, quan un disc costa de 12 a 18 €, i una entrada de futbol pot arribar a costar-ne prop de 300 €. Ja no val l’argument que comprar online és més barat, quan les xifres de compres legals són merament testimonials. Ja no val l’argument de comprar les cançons una per una, quan la decisió de fragmentar la integritat d’una obra ha de pertànyer únicament al seu creador.

Una de les conseqüències més negatives de “l’encapsulament telefònic” de l’art audiovisual (música i cinema) ha estat la pèrdua de qualitat en la reproducció d’arxius. Fisiològicament, no es poden sentir les freqüències greus d’un contrabaix, si no tenim un altaveu capaç de moure l’aire que transporta les ones sonores més lentes i greus.
Cal, per tant, recuperar el plaer de l’audició exquisida, que ha estat arrossegat pel golafre i materialista afany de posseir quantitats enormes d’arxius emmagatzemats, que tanmateix no tenim temps d’escoltar.
Tots aquests elements (la música de qualitat, la tecnologia per a reproduir-la, la informació que ens ajudi a la seva comprensió intel·lectual i hedonista, la formació de professionals competents) no poden ésser gratuïts i de qualitat alhora.

El menyspreu de les institucions

La falta de protecció institucional, en un assumpte tan important per al desenvolupament social, intel·lectual i econòmic del nostre sistema social, ha arribat a quotes de mínims, quan sempre ja havia estat minsa.
La desaparició de la compra d’exemplars per part del Suport Genèric a les publicacions i edicions en llengua catalana, un dels darrers estímuls que quedaven per als editors ha estat la darrera estocada. El Suport Genèric, una acció magra i mal plantejada per als editors musicals, és el final d’una política d’ajuts que, contràriament al pensament difós, ha estat sempre insuficient a les Balears.
Per més inri, el Govern pretén enganar-nos amb absurdes iniciatives, i s’omple la boca amb unes línies d’ajuts, que, a la pràctica, i gràcies a una redacció perversa o totalment incompetent, resulten d’impossible aplicació o utilitat. Tal és el cas d’una recent convocatòria de l’Institut d’Estudis Baleàrics per ajudar a sortir als artistes de les Balears, però només “fora del domini lingüístic”, en clara discriminació per a aquells que tinguin propostes en llengua catalana.
La clàusula “fora del domini lingüístic” imprecisa, mal intencionada i barroera (tot per evitar esmentar la paraula català), ve seguida de tot un criteri de selecció i puntuació dels projectes, que hauria de fer empegueir aquell que ha tingut la barra de publicar-la en un
butlletí oficial.

I què podem dir d’una bateria d’impostos que, per exemple en el cas d’una petita empresa cultural, ha de transferir directament més d’un 50% de l’import d’una factura cobrada a l’Agència Tributària ( 30% d’Impost de Societats, més el 21% d’IVA).
Qui es pot animar, amb aquest panorama, a crear, enregistrar i difondre la seva obra, amb un grau de penalització fiscal tan alt?
Resulta ignominiós que a casa nostra, una revista pornogràfica estigui gravada amb un 4% d’IVA, mentre que un disc de Biel Majoral pagui el 21% del mateix impost.

Finalment, també hauríem d’evitar el tòpic que la cultura ha estat molt subvencionada a casa nostra, perquè això és una falàcia. El suport institucional al desenvolupament cultural dels mallorquins, i a la música en particular, queda molt enfora d’altres ajuts a objectius molt menys necessitats, com el iot del rei Joan Carles i família, per citar-ne només un exemple. Per cert, la resta de generosos copagadors del iot també són beneficiaris de promocions i ajuts institucionals generosos i continuats.

Visió global d’una situació local

Miquel Brunet
Músic i productor musical