A sis veus mixtes i solista.
Segons Joan Maria Thomàs, “és una meravellosa evocació d’un migdia d’estiu a Mallorca”.
Música: Antoni Noguera
Lletra: Gabriel Alomar
Descarrega la partitura aquí
Antoni Noguera i Balaguer (Palma, 1956-1904), fill del músic Honorat Noguera, va viure uns anys a Madrid amb l’objectiu de cursar-hi la carrera d’enginyeria de camins. Sembla, però, que va desatendre del tot els deures universitaris, imposats pel pare. Segons l’escriptor Joan Lluís Estelrich, un company d’estudis, “Su única ocupación, de día y de noche, era leer o escuchar música”. Es va dedicar a satisfer plenament la seva passió: freqüentà les sessions del Teatre Real i fou un assistent habitual als concerts que s’organitzaven a la ciutat. En bona mesura podem dir que tingué la formació pròpia d’un autodidacte. Va ser durant l’estada a Madrid quan adoptà bona part de les orientacions musicals que mantindria amb els anys posteriors: rebuig de la música italiana i del concertisme de saló, i admiració del simfonisme clàssic i de Richard Wagner.
De retorn a Mallorca, sense cap títol universitari, es dedicà a impartir classes de piano i a participar en múltiples vetlades musicals. Pels voltants de 1888 comença l’activitat periodística, centrada exclusivament en la crítica musical. Els seus escrits eren els d’un discrepant, els característics d’un artista en conflicte amb el seu medi. Per això, atacà amb duresa els diversos sectors de la vida musical mallorquina: les bandes, l’afició pel género chico, les òperes del Teatre Principal, la música de les esglésies, els compositors, les vetlades que promovien les entitats associatives… Enfront d’aquest estat de coses, que ell amb certa reiteració va qualificar de deplorable i de llastimós, volgué impulsar un moviment de regeneració i modernització, el qual, prioritàriament, passava per un increment de la professionalitat i de l’actualització estètica dels músics i per la priorització dels valors artístics de la música per damunt la seva dimensió de fet social.
Antic Teatre Principal
Això segons Noguera, i en la darrera dècada del segle XIX, sobretot es concretava en l’impuls de les tendències següents: el polifonisme barroc, els concerts simfònics dels grans clàssics, el wagnerisme, la recuperació de les melodies tradicionals, el cant coral i el nacionalisme musical. D’aquest darrer corrent en fou un divulgador entusiasta amb la conferència, i opuscle, La canción popular i las nuevas nacionalidades musicales (1895).
Noguera no es conformà amb la pràctica de la crítica periodística, i amb freqüència va combinar les paraules amb els fets: fou el principal promotor de la vinguda a Mallorca de músics d’anomenada (Albéniz, Granados, Casals, Crickboom) o de conjunts instrumentals o corals importants (Capella Nacional Russa, Orfeó Català i Orquestra Antoni Nicolau). Així mateix, tingué un paper molt destacat en la creació de la Capella de Manacor (1897) —una agrupació coral concebuda a semblança de l’Orfeó Català— i del Saló Beethoven (1898), una societat dedicada al foment de les diverses arts.
Programa d’un concert celebrat el 23 de març de 1952
Una altra tasca rellevant de Noguera fou la de musicòleg: amb l’obra Memoria sobre los cantos, bailes y tocatas de la Isla de Mallorca (1849) va contribuir a fer que la música popular mallorquina fos més coneguda i valorada, i que els compositors cultes la vessin com a pedrera de creativitat i de renovació. El Noguera escriptor va publicar altres llibres o fullets: Controversia suscitada con motivo de la publicación de mi primera mazurka (1889), La música religiosa (1899) i Ensayos de crítica musical (editat pòstumament l’any 1908), que inclou els dos anteriors, a més d’un gran nombre dels articles de premsa que havia anat publicant al llarg dels anys.
La relació de Noguera amb la música abastà totes les facetes, inclosa la de compositor. En un principi, la dècada de 1880, foren obres per a piano, polques i masurques, que responien als cànons de la creativitat romàntica. A partir de 1892, comença una nova etapa creativa. Ara l’orientació és la de l’anomenat nacionalisme musical: les melodies populars són vistes com una font de creativitat i són recreades amb els recusos expressius originats en el romanticisme. Felip Pedrell, Isaac Albéniz i Enric Granados, i també alguns altres compositors europeus, per exemple Grieg, són ara els seus referents. Dins aquest corrent, Noguera va compondre i publicar una sèrie d’obres per a piano —les Melodies populars— i diverses peces corals —amb lletra de tres importants poetes mallorquins de la fi de segle: Miquel S. Oliver, Joan Alcover i Gabriel Alomar—, destinades aquestes darreres a servir de repertori a la Capella de Manacor.
Noguera tingué un paper decisiu en al vida musical de la Mallorca de la fi de segle. En bona mesura foren els seus articles, les iniciatives que emprengué i les composicions que va crear les que permeteren que l’illa s’incorporàs a la modernitat contemporània.
Damià Pons i Pons
Catedràtic de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB
Deixa un comentari