Director Joan Company

Concerts:

–          Església de Santa Creu (Palma): 18 d’abril a les 20.30 h

–          Convent de les Germanes de la Caritat (Felanitx): 21 d’abril a les 20.30 h

OFFICIUM DEFUNCTORUM – Tomás Luis de Victoria (1548-1611)

–          Ofici de difunts: Leción II de Maitines

Taedet animam meam

–          Missa pro defunctis

1.- Introitus – Requiem aeternam

2.- Kyrie

3.- Gradual – Requiem aeternam

4.- Offertorium – Domine Jesu Christe

5.- Sanctus

6.- Benedictus

7.- Agnus Dei I, II i III

8.- Communion: Lux aeterna
–          Funeral Motet

9.- Versa est in luctum

–          Responsori i absolució

10.- Libera me, Domine

“ La meva ànima està avorrida de la meva vida. Afluixaré  les regnes a la meva queixa. Parlaré amb l’amargor de la meva ànima. Diré a Déu: no me condemnis; fes-me entendre per què em jutges així. Et sembla bé oprimir i rebutjar l’obra de les teves mans mentre resplendeixes sobre el consell dels malvats?. Potser els teus ulls són humans. Potser veus com un home?. Són els teus dies com els dies d’un home, o els teus anys com els d’un mortal, perquè indaguis la meva iniquitat i recerquis els meus pecats?. Tu saps que jo sóc culpable i que no hi ha qui me lliuri de la teva mà.” Job X, 1-7

Tomás Luis de Victoria va néixer en 1548 a Àvila, el mateix lloc de naixement de Santa Teresa. Si aquesta personifica l’actitud religiosa de l’Espanya del segle XVI, Victoria representa el millor caràcter espanyol en música d’aquella època. Ja de molt jove, aprengué el seu art com a infant de cor a la catedral d’Àvila. Als disset anys fou enviat a Roma, sota el patrocini de Felipe II i l’església, per estudiar al Collegium Germanicum dels jesuïtes.

La carrera musical de Victoria a Roma el posà en contacte amb Palestrina i innumerables cantants, organistes i compositors de tot Europa. D’aquesta manera, el jove sacerdot espanyol començà a publicar les seves composicions. Publicà en 1533 un llibre de misses, entre elles la Misa pro defunctis per a quatre veus. L’èxit dels seus anys a Roma no fou obstacle perquè Victoria seguís enyorant una vida més assossegada a Espanya. Aconseguí el seu desig, rere les publicacions de 1585, i tornà per ocupar el càrrec de capellà i mestre de capella del Real Convento de las Clarisas Descalzas a Madrid, de fet era la seva llar i fou capellà de la germana de Felipe II, l’emperadriu María, vídua de Maximilian II.  La princesa Margarita jurà els seus vots en 1584 i era una de les trenta tres monges de clausura que prestaven servei a la Litúrgia de l’Ofici Diví, on cantaven dotze sacerdots i quatre infants de cor. El 26 de febrer de 1603 morí l’emperadriu i en el seu funeral es cantaren les Vísperas del Oficio de Difuntos, llavors, de matinada, els Maitines de Difuntos. Després de cantar els Laudes, se celebrà la Misa pro defunctis, la missa solemne pels difunts. Hi estaven presents el rei Felipe II, vestit amb els colors plata i negre de dol, la seva cosina Margarita (la monja real) i totes les dignitats de l’Església i l’estat, tots ells testimonis d’aquella antiga cerimònia catòlica per als difunts, la Missa de Rèquiem.  Per a aquesta ocasió Victoria composà el seu segon Rèquiem o, com ell anomenà, Officium defunctorum. Al mateix temps, composà música per a la pròpia missa: un deliciós motet funeral addicional a la litúrgia estricta (Versa est in luctum) i un dels grans texts llatins per a la cerimònia d’absolució que segueix a la missa (Libera me, Domine), així com una lliçó que pertany als Maitines (Taedet animam meam). Dedicada a la princesa Margarita, encara que en el Cygneam Cantionem es refereix a l’emperadriu, ningú no hagués imaginat que poc temps després, en 1611, moriria a l’edat de seixanta-tres anys.

L’Ofici de Difunts de Victoria representa la seva segona Missa de Rèquiem i ha estat considerada com una de les millors obres i una de les últimes grans obres del que s’anomena estil polifònic renaixentista. Rellueix amb fervor extraordinari dins una atmosfera musical i espiritual de serenor i aptitud per a la finalitat litúrgica.

El cant pla: Al final del segle VI, el Papa Gregori I el Magne havia unificat la litúrgia romana, amb la intenció d’enfortir la unitat de l’Església, i configurà un repertori oficial de melodies sobre els textos litúrgics que s’acabà anomenant cant gregorià en honor al seu recopilador. El cant gregorià no es pot entendre sense el text, el qual té prevalença sobre la melodia i és el que hi dóna sentit. Per tant, cal interpretar-lo, i els cantants han d’haver entès molt bé el significat i sentit del text. El cant gregorià és música vocal i es canta amb ritme lliure i a cappella (sense acompanyament d’instruments). La seva estructura no està regida per la música sinó pel text i per aquest motiu les vocalitzacions han de ser llargues, amb intensitat suau, per la qual cosa aquest tipus de cant té un caràcter serè, reposat i místic. Es canta a l’uníson –una sola nota a la vegada-, la qual cosa vol dir que tots els cantaires entonen la mateixa melodia –cantus firmus o cant pla-.  Aquest mode de cantar s’anomena monòdia. No només hem de relacionar aquest tipus de cant amb els homes, ja que les dones i els nins tenen les mateixes oportunitats, encara que amb altres tessitures.

Aquesta obra de Victoria fou creada amb les entonacions i versos adequats en cant pla, segons els costums de l’època. Està escrita per a cor a sis veus amb tiples dividits (SSATTB). Les melodies en cant pla s’incorporen al teixit polifònic donant a tot l’entramat una meravellosa lluminositat. L’ús de dues veus en els tenors contribueix a la lleugeresa i claredat. A la grandiosa sonoritat del breu Kyrie, el segueix el Christe sols amb les quatre veus agudes (SSAT), en un passatge tan trist que sembla un plany convertit en música. Conclosa la missa, Victoria continua amb el motet Versa est in luctum, que suposam seria cantat mentre les autoritats envoltaven el cadafal que representava l’Emperadriu. Continuava amb l’Absolució i després el gran Liberame Domine que conclou amb les respostes del Kyrie. A l’edició de 1605, Victoria afegí la Segona lliçó de maitines per als difunts, Taedet animam meam, a quatre veus (SATB), immillorable pòrtic d’entrada de l’obra, la qual amb unes terribles paraules de l’enfrontament de Job amb Déu ha servit per iniciar aquest article.

Bartomeu Ramis

Cantaire de la Coral Universitat de les Illes Balears i de Poema Harmònic