Considero tot un privilegi poder haver interpretat les més grans obres clàssiques del món coral de la talla de misses de rèquiems (Mozart, Brahms, Verdi, Fauré, Duruflé, Britten), Misses de Coronació i en Do menor de Mozart, passions de Sant Joan i Sant Mateu de Bach, La Creació de Haydn, el Messies de Händel, la Novena Simfonia de Bethoven i moltes altres obres tant de petit com de gran format que no detallo per la seva extensió.

No obstant això, aquests darrers anys, el subjecte ara homenatjat, s’ha prodigat en servir-nos uns altres àpats musicals contemporanis. Autors quines obres efectistes vessen espiritualitat per tots els seus costats amb els seus acords dissonants. Melodies de caire intimista, la majoria amb acompanyament de piano, que ens transporten cap a altres confins del planeta, ens enlairen i, per uns moments, deixam de tocar amb els peus en terra. És la part que frega el subconscient i ens rega els sentiments més elevats dels humans.

Us imaginau poder arreplegar les sensacions agradables que han provocat tant als emissors com als receptors, aquest alliberament de notes musicals? I com a mostra, un botó, un memorable concert que feu la coral de la UIB a l’església del Convent de Sant Jeroni de Manacor on, al final, el públic romangué sense polsos.

Una articulista d’una revista del poble, clarament impressionada publicà: “Menys Beethoven i més Whitacre”. Calia entendre-ho com un remei, una medicina que en aquell moment requeria la societat colpejada per la crisi econòmica i de valors humans? Tampoc no hi havia per tant, però sí que va saber definir de forma encertada un mitjà terapèutic i, sense adonar-se’n, la nova senda contemporània que posava en pràctica aquest qui ja és ara seixantí: tot una nova oferta musical coral.

Encara no havia obtingut fama internacional l’Eric Whitacre’s Virtual Choir quan ja nosaltres gaudíem del seu Water night en text del poema d’Octavio Paz “. D’Eric Whitacre (Reno, Nevada, 1970) continuàrem amb el policrom Her sacred spirit soars a doble cor i, finalment, la delicada cançó de bressol per una cadella foca, The Seal Llullaby, basada en un poema de Rudyard Kipling que entre altres versos diu: ”Oh petita meva d’aletes cansades, arraulit a plaer! La turmenta no et despertarà, ni el tauró t’atraparà, dormit en els braços del suau balandreig de les mars…”.

En aquesta mateixa línia descobrírem en Morten Lauridsen (Colfax, Washington State, 1943) i el seu Sure on This Shining Night amb text d’un poema de James Agee (1909-1955): “Amb tots els cors ben plens, segur que en aquesta nit brillant, vagant sol i ben lluny, ploro esbalaït per les ombres formades de les estrelles.” Del mateix autor, abans ja havíem gaudit de Les chansons de roses, reflexió mística a una rosa acaronada sense fi quan s’expressa en melodies i cadències suaus i repetitives amb lletra adoptada d’un poema de Rainer M. Rilke (1875-1926). Però la bellesa de les harmonies que transcendeix totes les paraules és O magnum mysterium, un responsori de les matines de Nadal. Commovedora peça musical sacra que provoca un profund recolliment mentre la gent queda en estat de xoc, incapaç de reaccionar, en prou feines pipellejar… Nogensmenys, per aquests territoris musicals devia anar l’aposta del nostre Mestre al proposar-nos aquest ramell d’obres efectistes i, d’aquesta manera, incidir en els malmesos cors humans amarats de materialitat, trastocant, alhora, la seva fibra interna per tal d’aixecar ànims i esperits.

Darrerament hem conegut, Ola Gjeilo (noruec, 1978), pronunciat Yay-ho. Feu la seva carrera als EUA. La joia Serenity (O Magnum Mysterium) amb acompanyament de violoncel és tot un regal pels sentits i presenta un paisatge musical que fa suspendre a l’espai l’oient. Pel fred que l’obra exhala, vull pensar que deu haver estat inspirada en els paisatges gèlids d’hivern, amb els fenòmens naturals que llueixen aquelles terres polars de l’estil d’aurores boreals on les seves serps s’allargassen tremolenques, o amb les seves calmes brises marines en corrents latents covades, com la sang que circula per les venes, nodrint lentament una onada de mar vella.

Acabaré fent un poc de justícia a John Rutter (Londres, 1945 ), amb la dolça i màgica nadala What Sweeter Music i The music’s always there with you quina estrofa final traduïda al català resa:

Cada nou dia podria ser un moment d’harmonia
sols que la gent estès en sintonia;
Totes les cares que t’agradaria compartir, màgics castells en l’aire
Tot plegat semblaria esvair-se i desaparèixer molt aviat;
Però la màgia que comparteixes quan fas música
No et deixarà quan arribi el temps de partir i de sentir que mai ens diràs adéu Perquè la música sempre romandrà en els nostres cors.

Ben segur que me n’hauré deixades d’altres importants però aquest escrit sols pretén palesar una mostra d’una tendència, una evolució i no un compendi. Finalment, no puc evitar girar la ullada cap enrere i aparèixer-me en flashos els moments de joia viscuts i compartits amb tota la família coralera i, en particular, amb tots els que ens van deixar, entre d’altres, Toni Mut i Aurelià Mozo que hem de seguir revifant de les nostres memòries. No defalleixis en el teu empeny, ens has dibuixat un bell camí, mon ami, que ens reconforta el fet d’existir.

Segueix fent música! Molts i bons corals anys, Joan Company!

Tomeu Ramis
Cantaire de la Coral Universitat de les Illes Balears i de Poema Harmònic