Introducció. La paròdia musical

Com en la Missa en si menor, la Passió segons Sant Marc de Johann Sebastian Bach, BWV 247, es basa gairebé per complet en la música prèviament escrita, a la qual s’adapta un nou text en un procés que es coneix com a paròdia musical.

Amb la creació de la seva Passió segons Sant Marc, Johann Sebastian Bach va començar la fase final de la seva carrera, centrant-se en la summa del seu art. Efectivament, durant les dues últimes dècades de la seva vida, Bach genera una sèrie de grans obres vocals fent ús de la paròdia de col·leccions d’obres instrumentals i teòriques. Aquest període va començar amb la Passió segons Sant Marc, BWV 247, com hem esmentat, considerada la summa de l’art de les passions de Bach.

La concepció de Bach en la configuració de la passió parteix del seu concepte d’una música ben regulada per l’any eclesiàstic. Va començar a Mühlhausen (1707-1708) i va cobrar impuls a Weimar (1708-1717) amb les seves dues primeres presentacions de la passió (una aliena i una pròpia). Finalment va culminar a Leipzig, on va ser obligat a presentar una passió cada any, el Divendres Sant. Del període de Leipzig han resultat tres creacions originals de la passió.

La Passió segons Sant Marc

A principis de 1731, Bach i el seu llibretista Picander (Christian Friedrich Henrici, 1700- 64) van col·laborar per crear la tercera i última coneguda passió original de Bach, la Musik Passion nach dem Evangelisten Marc. Va ser presentada el Divendres Sant, 23 de març a l’església de Sant Tomàs. Del text complet d’aquesta Passió sobreviuen la lletra dels corals, àries i cors, havent-se perdut de la partitura original la part musical dels recitatius (Hellman contempla que no haguessin existit mai)  i dels cors narratius de la multitud (els coneguts com a Turbae). Aquestes parts que manquen probablement tendrien una duració aproximada de mitja hora, ocupant potser un terç de la longitud de tot el treball.
El text complet de Picander va ser publicat en 1732. Conté tota la narració bíblica, en la traducció de Martí Luter, dels capítols 14 i 15 del relat evangèlic de la passió de Jesús de Marc l’evangelista. Picander intercala en estil madrigalesc textos poètics per als cors i àries, així com els  textos per a les estrofes dels corals alemanys. Picander, que maneja hàbilment i domina el format, afegeix de forma concisa un contingut poètic, per tal de complementar i millorar la narració de la Passió. El tractament general reflecteix un sentit de la brevetat i la immediatesa, que és una característica distintiva de l’Evangeli de Marc.
D’altra banda, la música que ha sobreviscut va ser presa per Bach de paròdies de la música vocal existent amb anterioritat. Això implica 8 moviments (dos cors i sis àries), parodiats amb la poesia de nova composició. Segons els estudiosos de la reconstrucció, Bach va prendre la música nucli de la Passió de l’obertura i tancament, de cors i tres àries que es troben en la seva Trauer-Ode (‘El lament fúnebre’) Cantata BWV 198,  composta el 1727. A més Bach va triar àries addicionals d’altres cantates. Els 16 corals harmonitzats per Bach es poden trobar a la col·lecció «completa» que el seu segon fill Carl Philipp Emanuel (1714-1788) va recollir i que va ser publicada per Breitkopf a Leipzig en 1784-87. La major part d’aquesta música va ser publicada el 1964 a la reconstrucció de la Passió segons Sant Marc  feta per Diethard Hellmann.

A partir d’aquesta primera i gran reconstrucció de referència i per tal d’aconseguir una edició completa, diverses reconstruccions posteriors han omplert els buits restants. Amb aquestes reconstruccions es va incloure la part narrativa, que consisteix en recitatius solistes i dotze cors de la Turba (multitud). Aquestes reconstruccions contenen música  composta a l’estil de Bach, o préstecs d’una altra música vocal de Bach o dels seus contemporanis, com Reinhard Keiser (1674-1739). S’ha de dir que aquests pastitxos generalment són qualificats per la crítica com «escassament justificats».
En contrast amb aquestes reconstruccions posteriors, la que oferim (Helmman – Glöckner) utilitza únicament música de Bach  i d’entre aquesta, la que indubtablement (segons la tesi de Helmann) Bach va parodiar per a la seva Passió segons Sant Marc.

En 1731, atès que ja no havia d’escriure cantates setmanals, Bach va tenir l’oportunitat de seguir els seus propis interessos i desitjos. Tenia un vast magatzem de
música apropiada disponible per a la paròdia i tenia el coneixement musical i teològic d’una àmplia gamma d’himnes de l’església contemporània.  I el més important: podia resumir el seu art i l’art de la música barroca amb l’ús de la tècnica de la paròdia tradicional en el reciclatge de les seves pròpies creacions.

Recuperació i reconstrucció

La possible existència de la Passió segons Sant Marc va ser revelada exactament un segle
després de la mort de Bach. A la primera gran biografia de Bach, per  tal d’incloure un examen detallat de les seves obres vocals, Carl Ludwig Hilgenfeldt fa les primeres referències a l’existència d’una Passió segons Sant Marc. Hilgenfeldt identifica Picander com el poeta. El text es troba en l’edició 1732 de l’obra de Picander.

Hilgenfeldt enumera les cinc passions esmentades a la Bach Nekrology: les quatre pels evangelistes, més tard designades BWV 244-47, i una passió composta a Weimar en 1717.

En 1873, la prova que almenys una part de la Passió segons Sant Marc havia sobreviscut va ser trobada per Wilhelm Rust (1822- 92). Rust va mostrar que cinc moviments en el lament fúnebre, cantata 198, Lass, Fürstin, noch einen leß Strahl ( conegut com a Trauer Ode), escrita en 1727, es va parodiar amb el text de Picander de la Passió segons Sant Marc. Els textos de les dues obres són pràcticament idèntics en mètrica, longitud de la línia, i en l’esquema de la rima. El nucli de la passió, que consisteix en l’obertura i el tancament de cors i tres àries del lament fúnebre demostren la utilització de la tècnica de la paròdia. S’ha de ressaltar finalment que una altra característica comuna a les dues obres és el grup instrumental: les forces en el catàleg 1764 Breitkopf per a la Passió segons Sant Marc són gairebé idèntiques a les del cor inicial del lament fúnebre. L’orquestra tutti acompanyant en el lament fúnebre té sengles parelles de flautes, d’Oboi d’amore,  de viola de gamba, i llaüts —que no es troben en cap altra part de la música de Bach— més la corda i baix continu.
Reconstruccions posteriors han reconegut els resultats de Rust, i han seguit restaurant la Passió suggerint la paròdia d’altra música. Dos investigadors, Charles Sanford Terry (1864-1936) i Friedrich Smend (1893-1980), van fer esforços significatius cap a la recuperació dels moviments lírics de la Passió segons Sant Marc. Terry va suggerir que les altres passions de Bach ofereixen possibilitats de paròdia per a les tres àries restants. Així mateix va ser el primer escriptor també a assenyalar solucions per a la interpretació de tots els setze corals.

Posteriorment, Friedrich Smend s’esforça en la recuperació, allà pel 1940, d’una de les tres àries que falten, núm. 53 (19), «Falsche Welt, dein schmeichelnd Küssen». Aquesta ària seria una paròdia de la Cantata BWV 54, composta a Weimar sobre 1714. Finalment, pel que fa a les dues àries restants, núm. 106 (34), «Angenehmes Mordgeschrei» , i núm. 126 (42), «Welt und Himmel, Nehmt zu Ohren», la crítica ha assolit un cert consens.

La primera reconstrucció integral a aconseguir l’acceptació d’una manera general va ser la de Diethard Hellmann de 1964, que va fer un esforç pioner. Sense fer canvis significatius en la música existent, Hellmann va ser capaç d’encabir el text de Picander per a set dels vuit cors i àries, ometent «Angenehmes Mordgeschrei!», així com va ser capaç d’inserir dotze dels setze corals. La reconstrucció de Hellmann de la majoria dels moviments va ser assumida en reconstruccions posteriors. És important destacar que Helmann va suggerir que la part de narrativa bíblica (recitatius) podria haver estat interpretada originàriament de forma parlada. Hellmann tampoc no va reconstruir les turbae.

Com s’ha esmentat anteriorment, hi ha un cert consens entre les reconstruccions relatives a les dues àries, núm. 106 (34), «Angenehmes Mordgeschrei!»,  i núm. 126 (42), «Welt und Himmel», les quals tenen una àmplia història  en la paròdia. Terry va suggerir per primera vegada que l’ària «Angenehmes Mordgeschrei!» va ser parodiada de l’ària de soprano existent «Himmlische Vergnügsamkeit» en la Cantata BWV 204, tenint en compte que sembla que també va ser parodiada en dues cantates seculars de 1728: BWV 216 i 216 bis.

En resum, en els últims cinquanta anys, diverses reconstruccions han intentat
presentar realitzacions completes o substancials de la Passió segons Sant Marc. Són les següents:

1.- Diethard Hellmann, 1964

2.- Gustav Adolph Theill, 1980

3.- Stefan Sutkowski, Tadeusz Maciejewski, and Diethard Hellmann, 1983

4.-Volker Brautigam, 1983.

5.-. Jos van Veldhoven, 1986.

6.- Christophe Albrecht, 1991.

7.- H. Simon Heighes, 1993

8.- Andor Harvey Gomme, 1993

9.- J. Otto Büsing, 1995

10.- Rudolf Kelber 1998

11.- Ton Koopman 1999

12.- Alexander Ferdinand Grychtolik 2010.

Passió-Oratori  i Oratori-Passió

Bach va ser influenciat per dos tipus de passió dominants en la primera
meitat del segle XVIII,  d’una banda la narrativa bíblica (litúrgica) denominada «passió oratori» i, d’altra banda, l’eminentment poètica, denominada «oratori passió».

La passió oratori se sol distingir pel seu títol, Passió secundum o nach (d’acord amb) un evangelista específic. Per exemple, el text publicat de Picander de la «Passió segons Sant Marc» Passió de Bach el titula Texte zur passions-Musik nach dem Evangelisten Marc. Reinhard Keiser el 1707 titula Passio secundum Marcum. Per contra, en l’oratori passió s’utilitzen títols gràficament descriptius, Der für die Welt der Sünden gewartet und sterbende Jesús (‘Jesús Màrtir va morir pels pecats del món’).

Les passions. Precedents i influències.

Podem classificar les obres de Bach amb relació a les passions en cinc grups:

–          Missatge bíblic: ho trobam a la música de la penitència a Mühlhausen (1707), amb la composició dels concerts sagrats BWV 106 i 131;

–          una «proto» cantata-passió  a Weimar (1717), possiblement basada en el text de  Sant Mateu per a cor sol, que Bach probablement va salvar en les seves últimes passions a Leipzig;

–          el primer intent d’una passió unificada amb la Passió segons Sant Joan (1724), amb èmfasi en la narrativa i corals en lloc d’en la poesia madrigal;

–          la gran escala, que constitueix el doble conjunt en la Passió segons Sant Mateu (1725-1727), amb Bach en ple domini de les seves facultats; i, finalment,

–          la Passió segons Sant Marc (1731), la síntesi de les passions de Bach, amb l’ús (paròdia) d’extensa música de composicions seves anteriors de dol i consol.

Els inicis de Bach en la música de la passió comença a Weimar, al voltant de 1713 o una mica abans. Allà es va presentar la Passió segons Sant Marc de Keiser, una obra que Bach va interpretar amb més freqüència —tres vegades— que qualsevol altra obra vocal que no fos composició seva. El treball de Keiser, escrit al voltant de 1707, va ser la primera aproximació coneguda de Bach a la interpretació d’una passió. Bach la va repetir en 1726 a Leipzig amb alguns canvis, i entre 1743 i 1746 la va ampliar amb set àries de la Passió oratori de Händel HWV 48. El pastitx Keiser-Handel té quinze àries curtes però només quatre corals, dos d’ells introduïts per Bach en l’obra original Keiser.
El Divendres Sant, 26 de març, es va presentar l’anomenada Passió de Weimar, encara que no es va ser en aquesta ciutat sinó prop de Gotha. És un oratori passió, observant  la tradició de Gotha, utilitzant textos només poètics. Bach va utilitzar almenys dos cors i tres àries d’aquesta passió  en les seves posteriors passions de Leipzig.  No se n’ha trobat cap resta. Probablement era una cantata-passió curta, de longitud similar a les de Postel i de Keiser, que utilitzen els textos de la història de la passió d’una manera abreujada.
A partir d’aquesta Passió Weimar, Bach va començar a emprar una estructura a gran escala utilitzant quatre tipus diferents de moviments amb determinats tipus de textos i
funcions: corals devocionals; text de la narrativa; àries líriques i ariosi; i obertures monumentals i cors de tancament.

Quan Bach va arribar a Leipzig en 1723 estava totalment preparat per assumir la tasca
de compondre obres vocals extenses, tant els cicles de cantates per a l’any eclesiàstic com passions anuals a gran escala. Un dels pilars de la música sacra vocal de Bach són les seves passions. Cronològicament considerades, els tres exemples mostren un important desenvolupament de la composició de les passions: Bach va començar mitjançant l’estructuració de la seva Passió segons Sant Joan (1724) en forma de quiasme. A la Passió segons Sant Mateu, que Bach va començar el 1725 i va trigar més de tres anys a completar, es va tornar cap al model de Keiser per  afrontar la narrativa d’aquest extens evangeli sinòptic, en un tractament que es considera sense igual. Finalment, la Passió segons Sant Marc es va convertir en la summa concisa de l’art de la passió de Bach, amb l’actualització o reutilització de la música existent i altres tècniques de modelatge, incloent el centre de la narració.

Conclusió

En aquest II Concert de Quaresma es presenta per primera vegada a les Illes Balears i amb molta probabilitat a Espanya la versió Helmann-Glöckner de la Passió segons Sant Marc de J.S. Bach.

Hem considerat la versió de Helmann la més pura en el sentit d’original: tot el text és original de Picander escrit per encàrrec de Bach per a la Passió segons Sant Marc; tota la música és original de Bach,  parodiada per Bach als efectes de la seva Passió segons Sant Marc, sense pastitxos d’altres compositors, ni d’altres passions de Bach agafant fragments per cobrir els recitatius (que Helmann dubta que mai no fossin originàriament musicats) i els fragments de turbae.

 

Pere Bonet

Febrer 2015

Bibliografia:

William Hoffman, Narrative Parody in Bach’s Markus Passion

Carus-Verlag, Markuspassion

Daniel R. Melamed,  Parody and reconstructions: the Saint Mark Passion BWV 247

John Butt, Reconstructing Bach