La Gran Missa en si menor de  J.S. Bach (BWV 232) II
Publicada el 17/02/2016

La Missa en si menor de J.S. Bach declarada patrimoni mundial per la UNESCO

La UNESCO va anunciar el passat 9 d’octubre de 2015 que la Missa en si menor és declarada patrimoni documental de la humanitat. La UNESCO ha declarat que es tracta «d’una fita en la història de la música».

Allò que la UNESCO ha declarat patrimoni documental és concretament el manuscrit de J.S. Bach de la Missa en si menor. Aquesta declaració implica la inscripció del manuscrit de la Missa en la Registre de la Memòria del Món de la UNESCO.

El manuscrit de la partitura de la Missa té 99 pàgines i va ser escrit entre 1733 i 1748-49 a Leipzig. Aquest manuscrit és l’única font que es manté completa i intacta de la època de la vida de Bach. No existeix cap altra còpia amb aquestes característiques. Es conserva a la Biblioteca Estatal de Berlín (Staatsbibliotek zu Berlin). Els diferents tipus de paper i de tinta, així com les diverses formes de notació, de cal·ligrafia i de variacions de vigor en la pressió de l’escriptura sobre el paper exemplifiquen i palesen les diferents èpoques i estats d’ànim de J.S. Bach durant tots els anys de creació de l’obra.

El manuscrit

A la mort de Bach el manuscrit passa al seu fill Carl Philipp Emmanuel (1714-1788) que en va fer ús en la seva feina com a música a Hamburg. Després va passar a mans de la filla de Carl Philipp i néta de Johann Sebastian, Anna Carolina Philippina Bach, que el 1805 el va vendre al col·leccionista Christian Friedrich Gottlieb Schencke, que el va comprar per a l’editor Han Georg Nägeli.

Nägeli volia ser el primer a fer una edició impresa de l’obra completa, això no obstant, la seva iniciativa no va trobar subscriptors per mor de «l’alt nivell de dificultat per a la seva interpretació musical». Després de la mort de Nägeli el 1836 esdevé propietari del manuscrit el seu fill Herman, que fracassa igualment en els seus intents de fer-ne una edició impresa, en aquest cas per motius financers.

Arnold Wehner compra el manuscrit el 1857 per al musicòleg Friedrich Chrysander, que volia fer una anàlisi científica de la còpia. Finalment és adquirit per la Bach-Gesellsschaftde Leipzig. El 1861 el manuscrit passa ja a ser propietat de la Biblioteca Reial de Berlín, antecessora de l’actual Biblioteca Estatal de Berlín.

La Missa en si menor mai no es va interpretar completa en vida de Bach. Se suposa que la primera interpretació pública d’aquesta obra va ser entre 1834 i 1835 per la Berliner Singakademie. Sens dubte la Missa en si menor assumeix un rol central en el redescobriment durant el segle XIX de la música de Bach.

 

Estructura

La gran missa catòlica s’estructura en quatre grans seccions que Pablo J. Vayón descriu de forma molt clara:

1.- Missa. Formada per Kyrie i Glòria, les dues úniques parts que integren l’ordinàrium de la litúrgia luterana (1733)

2.- Symbolum Nicenum. És el Credo, dividit en set parts d’arquitectura simètrica (que després veurem) (1748-49)

3.-Sanctus. Considerada la secció més antiga de la Missa (1723-24)

4.- Osanna, Benedictus, Agnus Dei et Dona nobis pacem. Són les parts que Bach va anar afegint per tal de completar l’ordinàrium de la litúrgia catòlica i on va fer un ús significatiu de la tècnica de la paròdia.

Simetria

Com molt bé destaca Josep Martínez Reinoso, encara que la Missa en si menor està farcida d’una simbologia amagada en els detalls de la tècnica de composició, això no impedeix el gaudi purament estètic de l’obra. Seguint l’autor esmentat reproduirem algunes notes sobre la simetria/simbologia de la Missa:

a) Kyrie-Christe-Kyrie. Cor-Duet-Cor. Destacam el contrast entre les fugues de cada Kyrie amb el lirisme de tall italià del duet central.

b) Glòria. Quatre grans cors intercalats per àries amb instrument obligat:

Cor: Gloria in excelsis + Et in terra pax
Ària soprano amb violí: Laudamus te
Cor: Gratias agimus tibi
Duet soprano, tenor amb flauta: Domine Deus
Cor: Qui tollis
Ària contralt amb oboè d’amore: Qui sedes
Ària baix amb trompa: Quoniam
Cor: Cum sancto spiritu

c) Symbolum nicenum: Seguint amb l’alternança de cors i solos presenta una simetria amb l’esquema següent: dos cors, un solo, tres cors, un solo, dos cors (2-1-3-1-2):

Cor: Credo in unum Deum
Cor: Patrem omnipotentem
Duet: Et in unum Dominum
Cor: Et incarnatus est
Cor: Crucifixus
Cor: Et resurrexit
Ària: Et in spiritum sanctum Dominum
Cor: Confiteor
Cor: Et expecto

d) Sanctus. És una gran cor solemne, l’únic a sis veus a la Missa.

e) Osanna, Benedictus, Agnus Dei et Dona nobis pacem. Aquí Bach torna a fer servir l’esquema de cors amb solos intercalats:

Cor: Osanna in excelsis
Ària: Benedictus
Cor: Osanna repetatur
Ària: Agnus Dei
Cor: Dona nobis pacem

Com us podeu imaginar en tota aquesta arquitectura, com bé destaca Martínez Reinoso «[…]Res no és aleatori: la forma en la qual s’intercalen els cors i els solos, el material musical de cada paraula del text, o la textura i la instrumentació feta servir. Tot està planificat per complir el seu principal objectiu: arribar i honorar Déu (Soli Deo Gratias, com escrivia Bach al final de les seves composicions sacres)».

 

Per acabar aquestes petites notes vull reproduir només dues cites que crec representatives de la manera de fer de J.S. Bach . Ernst Bloch «[…]Bach va ser capaç de crear la música més formalment acadèmica i a la vegada més emotiva[…]»; Yehudi Menuhin, que no m’he atrevit a traduir «He (Bach) stands for something greater in us».

 

 

Pere Bonet
Cantaire de la Coral UIB

Febrer 2016

Bibliografia:
UNESCO. Candidatura per a la declaració de la «Missa en si menor»
Josep Martínez Reinoso. Una experiencia mística, un deleite trascendental
Pablo J. Vayón. La gran missa de Bach

 

Deixa un comentari

* Camps obligatoris

captcha

Please enter the CAPTCHA text