D’entrada he de dir que no som crítica musical i que els meus coneixements musicals són rudimentaris i totalment amateurs. Això sí, som una admiradora incondicional de Bach, em fascina el món coral i sé la feina que hi ha darrere d’un bon concert. Quan sent peces tan magnífiques, d’un autor venerat, em figur com els diferents músics del Bachrroque Ensemble practiquen a ca seva, repetint aquell fragment d’especial dificultat; els solistes, tant cantaires com instrumentistes, cadascun amb el seu mètode, aprofundint en la música de Bach i en les peces concretes (L’Oratori de Pasqua i L’Oratori de l’Ascensió); i conec de primera mà la tasca acurada de Joan Company amb els cantaires de la Coral Universitat de les Illes Balears i sé amb quina dedicació estudien aquestes peces musicals mai sentides al repertori coral de les Illes… I quan finalment, com a espectadora, sent el meravellós resultat, em sent molt i molt agraïda.

Em varen agradar molt les solistes femenines, les agilitats, el color de la seva veu i un poc menys els solistes masculins, malgrat tot estigueren molt correctes. Em va commoure el solo de l’oboè, Javier Arnal, que sonà molt càlid; i què dir del solo de flauta de Maite Abargues —quin vertigen quan va agafar el faristol per començar a tocar. Em figur la pressió d’estar gairebé sol, la concentració que ha de tenir el solista en aquell moment per oferir el millor d’ell mateix; fins i tot el gaudi interior de comprovar que la música flueix i, finalment, la satisfacció d’haver-ho aconseguit.

Comentant amb na Maite (companya meva al Cor de Mestres Cantaires) la seva intervenció i les seves impressions, em va dir que era el concert on menys nerviosa havia estat: «tocar Bach és com una meditació, com una medicina, a mida que toques tot es posa a lloc». Va expressar que sentia l’energia i la concentració de tots, com el batec d’un sol cor.

Des de la meva butaca rebia aquest esforç transformat en art. Era com si cada un hagués nascut per tocar l’instrument que tocava o per cantar aquelles agilitats, sense que els espectadors ens adonàssim de la dificultat i només ens concentràssim a viure l’harmonia que ens arribava des de l’escenari.

La Coral va sonar molt equilibrada i tot plegat —músics, solistes, cor i director— transmeté sensibilitat i espiritualitat. De la intensitat de dirigir tot aquell conjunt, en donava fe el cansament que podíem veure a les darreres sortides de solistes i director per agrair els aplaudiments. I malgrat això, ens varen obsequiar amb un bis.

Però no vull acabar aquest escrit sense donar les gràcies a l’Associació Música a Llevant i al seu director i productor artístic, Pere Bonet, per una tasca que moltes vegades no sabem apreciar suficientment. Felicitar també l’equip de regidoria per l’ambient aconseguit, pel bon gust de la diapositiva que presidia (fotografia de Monxo Clop, cantaire de l’Orfeó UIB) i que apareixia també al programa de mà.

En sortir, tot el públic comentava, transportat, l’exquisidesa de les peces i l’harmonia de l’execució.

Mila Dueñas

Cantaire del Cor de Mestres Cantaires de la UIB