Cor de Dones de la UIB: vivències d’un viatge a l’Índia «Diferències que uneixen»
Publicada el 22/03/2019

El Cor de Dones de la UIB forma part de la família coral de la Universitat de les Illes Balears, que té 10 agrupacions. És el darrer a aparèixer, va néixer el curs 2016-2017, i durant la nostra primera sortida fora de Mallorca per fer un concert, a Denia, fa un parell de mesos, assegudes a les butaques d’un vaixell, de tornada, ens van explicar un projecte molt engrescador en què esperaven la nostra participació.

Un projecte artístic i solidari a Anantapur (sud de l’Índia) organitzat per la Fundació Vicente Ferrer que duu per títol «Mata Ombres», en el qual sis artistes de les Illes Balears han visitat la seu de la Fundació en aquella ciutat,  i que permet construir dues escoles als pobles de Kambalapalli i Byluppala, gràcies a la recaptació de la venda de les serigrafies fetes per aquests artistes. Ja se’n va fer una primera edició en 2018 i ara, en 2019, se n’ha fet la segona, en què s’ha comptat amb la presència del Cor de Dones de la UIB que ha ofert una sèrie de concerts per contribuir en aquest fascinant intercanvi cultural i solidari.

La primera notícia que vam tenir va venir de la mà d’en Toni Torres, comissari de l’esmentat projecte. Un projecte amb altres artistes de les Illes, anar a escoles, un hospital… Quanta informació, noms, dates! Encara no ens ho podem creure… i ja n’hem tornat.

És molt difícil resumir una experiència com aquesta. Els nirvis, la preparació del viatge, les hores de vol, arribar a un país amb una olor i uns colors tan especials, una llengua i una cultura tan diferent. Condueixen per l’esquerra, la circulació és caòtica, els clàxons no deixen de sonar, els semàfors gairebé no existeixen… però ells estan tranquils. Tenen alguna cosa dedins que fa que el seu ritme intern sigui diferent, que les presses i el caos exterior no els facin córrer, accelerar-se; viuen un present bastant diferent al nostre, un present que els permet estar aquí i ara sense pensar molt en coses més llunyanes.

Vàrem arribar a la Fundació Vicente Ferrer després d’un parell de dies en els quals havíem començat a veure una part d’un país enorme amb moltíssimes coses per descobrir. I allà, a Anantapur, una ciutat que no deixa de tenir activitat en cap moment del dia, trobes un oasi ple de tranquil·litat, de silenci i de pau. Ens varen rebre amb les mans obertes, com si ja ens coneguéssim abans i ens tornéssim a trobar després de molt de temps. Ens varen fer sentir part de tot aquell engranatge tan espectacular que han aconseguit muntar des del principi.

Veure com joves aprenen idiomes i les eines necessàries per cercar un futur millor ja no només  per a ells sinó per a les seves famílies, veure com un grup de dones d’un poble ha aconseguit tenir un negoci o una casa a nom seu amb el canvi de mentalitat de tota una societat, poder inaugurar una escola, veure que es construeixen cases per poder viure millor, entrar a la sala de pediatria d’un hospital, xerrar amb nins sordmuts mitjançant una pissarra, però saber que tenen un lloc per viure i desenvolupar-se, són alguns dels moments que vàrem poder viure.

En definitiva, regals que ens ha ofert la vida. Per a nosaltres el simple fet de poder fer música ja és un regal, així que podem afegir a aquesta sensació el fet de fer-la a més de 7000 km de distància. Pensar que hem interpretat música de les nostres illes, com La Dama de Mallorca a un parc al costat de la tomba de Vicente Ferrer, davant d’Anna Ferrer, la seva dona, i de tants d’ulls que xerren en silenci, encara ens posa la pell de gallina.

Regals com les mans obertes per continuar construint un futur millor i dispostes a donar tot allò que tenen, els ulls plens de vida i esperança, d’una innocència que aquí ja és difícil de trobar, els peus descalços però que no estan cansats de fer camí, i cors, molts de cors que bateguen ben fort.

És cert que tenim moltes diferències entre nosaltres si ens quedam en la part més superficial de tot això. Però, i si no ens quedam aquí? Tenim mans que poden donar i estar obertes, ulls que poden tornar a mirar la vida com la mira un nin que descobreix per primera vegada la màgia de jugar amb un globus, tenim peus per fer, passa a passa, camins que ens poden unir i tenim cors que tal vegada hauríem d’escoltar un poc més per veure que bateguen molt més fort del que ens imaginam.

Gràcies, a totes les persones que hi heu fet possible la nostra participació, que hi hàgim pogut posar el nostre granet d’arena.

A vegades,  un pensa que té molt per oferir i en realitat, el que veu és que rep més del que esperava. Hem rebut tant, que ara només podem dir… Namasté.

 

Cor de Dones de la UIB

Coral filial de la Coral Universitat de les Illes Balears

Directora: Lidia Fernández

 

Deixa un comentari

* Camps obligatoris

captcha

Please enter the CAPTCHA text